La vila emmurallada de Mascarell

 Portal de València (part occidental)

Mascarell és l'única població totalment emmurallada del País Valencià. Es localitza a tan sols 1 km de Nules. Amb planta quadrangular, les muralles estaven fetes de rajoles, terra i morter, i al centre dels quatre costats hi havia una torre i en dos d'elles (les de la part oriental i occidental) alberguen els portals de l'Horta (part oriental) i de València (part occidental).

De 1310 data la primera referència de Mascarell. Es tracta de la venda que Ramón de Montcada li va fer a Berenguer de Thovia de la Pobla de Nules. En aquest document Mascarell apareix com a límit del terme de la Pobla. No obstant, els orígens de Mascarell es remontarien a quan el rei Jaume el Conqueridor expulsà als moros de Borriana i aquests s'establiren just a la ratlla dels termes de Nules i Borriana. El topònim de Mascarell vindria de la paraula àrab Mu'askarum, que vol dir El Campament.

En 1316 Gilabert de Centelles comprava a Ramón de Montcada  el castell i terme de Nules i demanava al rei Jaume el Prudent que recuperara unes possessions situades a la vora de Mascharol. Des d'eixe moment i fins al segle XVI no es coneix cap informació sobre Mascarell.

Respecte al poblament de la vila des del segle XVI cal destacar que en 1529 al Capatró de Peites del terme de la vila de Nules hi havia registrats 128 propietaris residents a Mascarell. Mig segle més tard, disminueix fins a només 73 propietaris. Al segle XVII i coincidint amb l'expulsió dels moriscos el nombre de propietaris a Mascarell disminueix encara més: 53 en 1607 i 30 en 1622. Durant tot aquest segle el nombre de propietaris no augmentarà, principalment per la despoblació que pateix per l'expulsió dels moriscs. No serà fins a finals del segle XVIII quan s'iniciarà una recuperació de la població amb 400 habitants a mitjans del segle XIX. No obstant, a finals del segle, l'epidèmia de 1885 disminuirà de nou la població fins als 200 habitants, per a de nou tornar a pujar als 400 a mitjans del segle passat.

Vista aèria de Mascarell

A l'època foral Mascarell es va regir amb les ordinacions i establiments de la vila de Nules estant baix l'autoritat del Governador General de la Baronia, però administrada per un consell particular propi. A la Guerra de Successió Mascarell va obrir les portes per a què entrara Felip V i a les Guerres Carlines va sofrir els atacs dels grups liderats per Cucala i els Sales.

Respecte a l'interior de la vila, cal parlar de dos edificis principals: L'església de Mascarell, construïda al segle XVII i restaurada el segle passat. Conté esgrafiats del segle XVIII, basant-se en els de la Capella de la Sang. També es conserva de finals del segle XVIII l'edifici de ca la Vila.

En els darrers segles s'han realitzat diferents restauracions de les muralles. Una primera restauració tingué lloc al segle XIX. Després de la Guerra Civil, es va llevar una part del portal dovellat de València per a què passara el camió que portava la farina, i als anys 60 es va cobrir la sèquia que recorre l'interior de la població apegada a la muralla. Tots aquests actes van fer què es feren diferents denúncies davant la Direcció General del Patrimoni Artístic. Aquests, després de l'informe de la Junta Provincial de Monuments de la Delegació del Ministeri de Cultura a Castelló aconsellant la reparació dels danys ocasionats a les muralles, van donar quatre milions de pessetes per a la restauració de les muralles l'any 1979.

La segona restauració tingué lloc l’any 1980/1. Van estar dirigides per Paco Segarra, qui va fer una barbaritat sense cap fidelitat a les tècniques constructives originals de la muralla. Va usar el totxo per a la reconstrucció i va fer una simple enlluïda. Durant el darrer terç del segle XX es va traslladar el cementiri, que estava adossat a la muralla, a una certa distància. En l'actualitat, s'ha iniciat un nou procés de restauració que encara no ha finalitzat.

Portal de l'Horta (part oriental)

Bibliografia

Felip Sempere, Vicent (2001): Recull per a una història de Nules (Barcelona, 1977- Nules, 2000) I, pp. 219-242.

Jose Navarro Molés

El meu poble, per Alexandre Flich Arnau

El meu poble

El meu poble m’ha vist nàixer, i en els seus carrers vaig créixer,
pel seu amor vaig conéixer, un paradís per renàixer.
No vulguera desmeréixer,del meu cor el seu amor,
i en aquest poble d’honor, els somnis vaig amanéixer :
Són somnis que faig acréixer, per l’afany d’un lluitador!

Fou poblat per una ètnia, de voluntat tortosina,
quan el bisbat aglutina, les terres d’enllà del Sènia.
Dels íbers fórem estatge, i després vila romana,
civilització cristiana, i dels moros esclavatge.
Tret per Jaume el vassallatge, envers branca valenciana.


Els Centelles i els Montcades, foren els seus fundadors,
sempre al rei Conqueridor, li guardaren les mainades.
I seguint l’apologia, d’altres prohoms assenyats,
Francesc Escarré en veritat, fou versat en teologia,
Jordi  fou per  poesia, i fra Asensi el guerrejat.


Quan l’Espadà a l’enrojol, obri la Mediterrània,
l’arc del cel en miscel•lània, llumeja com el gresol.
Banyat per l’aigua marina, i en les terres de La Plana,
tot el seu cor és clariana, del Puntal seua boirina :
Sant Bartomeu l’adoctrina,  La Soledat l’agermana.


Avui Nules que és l’enveja, per la flor del taronger,
té un gran afer tauleller, que per tot el món l’aireja.
I ara si vull fer memòria, als seus blasons i curial,
haig d’afegir que és “Leal”, en el llibre de la història:
Té un llinatge que és de glòria, per gestes és immortal !


De menut fent rebombori, al carrer jugava a trompes,
les xiques fent-se les sompes, jugaven fent el sambori.
El rebanyito a l’esglèsia, i a la mar en carro i haca,
els berenars de tomaca i els boletons i magnèsia,
per mullar la regalèssia; les processons i la traca.
Són els records d’infantesa, que mai no podré oblidar,
les teves gents i el menjar, teus paratges i bellesa:
L’Estany i la Font de Cabres, empedraos  i putxeros,
abeuradors i els calderos, i aquells combregars macabres.
Els estríjols i els aladres: Cine sonoro i boleros.


Lluny de tu no vull estar, vora teu jo vull morir,
la terra m’ha de cobrir, que el nàixer em va guardar.
I quan no he seguit teus passos, perquè em trobava apartat
com estava enamorat, he tornat als teus ribassos:
Vull soterrar-me als teus braços, que és símbol d’eternitat !

Alexandre Flich Arnau

Dia de les ànimes

L'antic cementeri de Nules

Des de temps immemorial a l’església Major de Nules hi havia una capella dedicada a les Ànimes. Era tradicional que les confraries dedicaren un dia de les festes, que anualment celebraven en honor del seu titular, a celebrar una missa en sufragi i memòria dels membres que havien «faltat» des de l’última celebració; el mateix feia el Consell durant les festes patronals. Habitualment dit dia era el de l’endemà d’aquell en què se celebrava la missa Major en honor del titular o Patró. En traslladar el cementeri fora de les muralles es va originar el costum d’anar al cementeri a visitar les sepultures, portant flors, però sobretot encenent llums d’oli o cera a les tombes.

El dia de Tots els Sants, després del dinar, ja entrada la vesprada, les famílies acostumaven a anar al cementeri per tal de posar llum damunt les tombes; hi havia qui posava tants llums com difunts tenia. Per a posar el ciris empraven uns banquets de fusta amb forats, on els col·locaven. Un costum ben curiós era el dels xiquets que en eixe dia també anaven al cementeri portant «cerilla», que era un tipus de ciri molt prim i llarg que enrotllaven a una fusta; els xiquets encenien la «cerilla», i jugaven entre les tombes, fins que aquesta se’ls acabava.

La llum constituia un element essencial en la celebració dels difunts, per la qual cosa en dit dia a les cases també s’encenien llums d’oli; la majoria de les famílies posaven minetes en gots de vidre, que eren alimentades amb oli, altres vegades era la closca d’un caragol la que s’omplia d’oli i on es posava un troç de fil de cotó per a tal funció. Bona part de les famílies en fer-se de nit treien dits llums a les finestres o balcons de les cases.

A l’entrada de la cases que podien hi havia uns ferros forjats amb els símbols de la Passió, motius eucarístics, florals o senzillament geomètrics, on els divendres es cremava oli en memòria dels difunts i de la Passió de Crist; dita llàntia aprofitava també per donar llum a l’entrada quan les cavalcadures, per qualsevol raó, tornaven de nit fosc del terme. Aquells que tenien dits ferros, coneguts com «lluminàries», el dia d’Ànimes els treien al balcó o finestra principal de sa casa, on les deixaven enceses fins que s’esgotara l’oli.

Les llums que s’havien encés el dia de Tots Sants es mantenien enceses per tot eixe dia i per tot el dia Ànimes; en aquest dia es feia un funeral solemne pels difunts de la vila, al qual assistia la Corporació Municipal endolada, que ocupava els sitials de l’Ajuntament, col·locats davant dels bancs del costat de l’Evangeli. Mentre se celebrava el funeral els xiquets feien rogles dins l’església tornant a cremar «cerilla» i jugant, sense que ningú no s’atrevira a dir-los res. Era tradició donar un troç de pa a aquells pobres de eixe dia demanaven almoina, evitant allò de dir-li: “altra vega serà germanet”, i dient-li “tinga, per amor de les animetes”. El dia d’Ànimes era tradició menjar olla de dejuni, paro als postres ningú es privava del cacau, carabassa o castanyes torrades.
Pocs dies abans de la festa de les Animes era quan es collien els codonys i es feia el codonyat; poques eren les famílies que no tenien un o dos codonyers a la marjal, i era costum de regalar mitja dotzena de peces d’aquest fruit als familiars o veïns més pròxims que es sabia que no tenien terra de marjal. Per suplir dites carències el sucrer del poble feia el codonyat i pastissos de gloria, que es solien menjar com a postre el dia de “Tots Sants”.

Bona part d’aquests costums avui s’han perdut i han estat substituïdes per tradicions forasteres i mercantilistes que res tenen que vore amb el nostre passat ni amb les arrels del nostre poble, col•laborant així a la despersonalització i traure les singularitats pròpies. Només cal mirar la propaganda que es fa sobre les disfresses horroroses i imbecils a algunes grans superfícies, aprofitant allò del protagonisme i el voler aparentar, per adivinar els motius que hi ha al darrere d’aquestes innovacions anglosaxones, sense sentit per a nosaltres.

  Vicent Felip Sempere
Cronista de Nules